divendres, 26 de desembre de 2008

TRETS A LA PLAÇA DE MURA






“.... y como la gente de esta tierra (Cataluña) es amiga de derramar sangre, no sienten sino lo que llega a la sangre...”
Fragment d’una carta enviada pel marquès de Lombay, virrei de Catalunya, a Carles V. Agost de 1539.




Durant els anys de violència que caracteritzaren el període de l’Antic Règim, bona part de la població de Catalunya estava dividida en bandositats enfrontades entre si. D’aquestes parcialitats en destaquen dues per la seva presència majoritària i l’arrelament popular: la dels nyerros i la dels cadells. En l’actualitat encara no es coneixen amb seguretat quines eren les finalitats i els interessos comuns que unien els membres d’aquests bàndols; però, a nivell local de cada poble o llogaret, i més encara de cada família, els objectius devien obeir a motius d’origen clànic, com ara les venjances, l’autodefensa, etc.
El cas exposarem succeí en el poble de Mura l’any 1.629, i, com podrem veure, els fets presenten amb tres centúries d’antelació certs paral·lelismes amb fenòmens de violència i situacions delictives gairebé cròniques d’altres països. Per això, utilitzant termes cinematogràfics, podem dir que els fets que relatarem presenten una escenografia més aviat pròpia del FarWest nord-americà i l’ambientació d’una apassionada vendetta entre membres de la màfia siciliana. Cal remarcar, però, que aquest no es tracta d’un cas aïllat, i que, a més, tal com es desprèn del comportament dels protagonistes i de les reaccions dels testimonis dels fets, tals situacions eren relativament freqüents entre els homes de l’època.
Tot i que desconeixem els motius reals que desencadenaren aquella situació, talment sembla que es tracta d’un ajust de comptes entre membres de dues faccions o bandositats establertes al sud del Bages, perquè, no tant sols implica personatges de Mura, aleshores una de les viles més importants de la zona, sinó també de Talamanca, Sant Vicenç de Castellet, Monistrol de Calders i Moià.


Situat en un paratge elevat, esquerp i solitari, el mas de la Mata, de Mura, que aleshores també es coneixia pel nom de la Mata de la Muntanya, era la casa més notable del terme. Així, a les darreries del segle XVI hi vivien, comptant els membres de la família i els treballadors del mas, vint-i-tres persones. Era, doncs, com molts altres masos semblants, un llogaret aïllat i autosuficient, on els recursos de subsistència, tan migrats en aquells anys, eren defensats a ultrança. Per altra banda, la inseguretat causada pels bandolers feia que els habitants d’aquest mas fossin proclius a l’autodefensa i a l’ús freqüent de les armes, de les quals sembla que no se’n desprenien mai quan viatjaven.
Per algunes noticies que s’han conservat, sembla que els fills de la Mata acostumaven a viatjar aquadrillats i armats amb pedrenyals, encara que només fos per assistir a les ballades que se celebraven a la plaça de Mura, com el fet succeí pel maig del 1.594; amb tot, aquesta actitud era tan usual entre els pagesos de l’època, que el batlle del poble, que aleshores era un membre de la família Puig de la Balma, no en va fer cas, tot i que, aleshores, el fet d’anar armat amb pedrenyals o amb dagues llargues era cosa prohibida per les autoritats virregnals.
Així, doncs, acostumats a veure i a patir els abusos dels bandolers que pul·lulaven pel Coll d’Estenalles, tan proper al seu mas, per on passava l’antic camí ral de Barcelona a Berga, els Mata havien esdevingut, a voltes, gent molt violenta. Així, l’any 1.607, Antoni Joan Mata apallissà brutalment Pau Ainer, pastor de Matarodona, per la incursió d’uns porcs en terres del seu mas.
Amb tot, els Mata, com moltes altres famílies pageses de l’època, podien arribar molt més lluny que una simple pallissa quan es tractava d’ajustar els comptes amb algú que s’enfrontava a ells.
Heu-ne ací un exemple.

Plaça de Mura, 25 de desembre de 1.629
Nadal era festa gran i assenyalada a tot el país. Una d’aquelles diades de descans i pau familiar, on també hi havia lloc per a la diversió. Per això, gairebé tot Mura, i molta altre gent dels termes veïns, havien acudit a les ballades que se celebraven a la plaça del poble, on els dansaires, evolucionant rítmicament al compàs de la música dels joglars, eren observats alegrement per grans i petits. La plaça de la sagrera de Mura era plena de gom a gom. La gent se saludava i els homes conversaven animadament, ja que gairebé tothom es coneixia. Entre la gernació hi havia Joan Gorsa, el moliner, Oleguer Vall, Jaume Torrella, que conversava amb Antoni Diner, Joan Santlleïr, en Serra i moltes altres cares conegudes.
Passat el migdia, en un extrem de la plaça, es féu audible un murmuri somort mig ofegat pel bullici de la gent i el so de la música. Havien fet cap a la plaça cinc homes aquadrillats, armats amb pedrenyals i amb cara de pocs amics. Eren Maties Mata, l’hereu del mas de la Mata, que portava dos pedrenyals penjats de la xarpa; en Francesc, el seu germà; Rafael Rossinyol, de Monistrol de Calders; Guillem Padró, de Sant Vicenç de Castellet, i un tal Jacint, de Moià, el qual era germà de Na Caterina, una jove que estava al servei de Na Mata la Vella.
El grup avançà entre la gent fins arribar a on es trobaven Antoni Oliveres, pagès de Mura i Fruitós Oller, de Talamanca. Sense dir un so mot, Maties Mata pujà dalt d’un pedrís de la plaça, i empunyant un pedrenyal, apuntà Antoni Oliveres, que de seguida prengué l’arma que portava i l’encarà contra en Mata. En uns instants, la brega que s’havia format va fer emmudir mitja plaça.
La situació esdevingué molt tensa, i n’Oliveres, en veure que eren cinc contra dos, començà a recular lentament amb l’arma a la mà i sense donar l’esquena als Mata. En arribar prop de la casa del Llobet, on també s’havia situat Fruitós Oller, el qual també era amenaçat pel grup dels Mata, Antoni Oliveres donà per acabat l’enfrontament, i tombant-se lentament, es posà a caminar carrer avall. En aquest punt, Francesc Mata, que es trobava prop d’Oliveres, li disparà un tret per l’esquena. Abatut pel fort impacte, l’home caigué estès al mig del carrer. Mentrestant, Fruitós Oller va fugir i corrents va entrar a refugiar-se dins el portal de la casa del Llobet. Però els seus moviments havien estat seguits per en Jacint, de la quadrilla dels Mata, el qual disparà furiosament una pedrenyalada contra el portal. Les bales de plom travessaren com si res la porta fent saltar estelles de fusta. A l’interior, un crit de dolor anuncià que hom havia estat tocat. Efectivament, al cap de poc, Fruitós Oller sortí del portal amb la cara plena de sang.
Mentre això succeïa, algú demanà l’extremunció per a Antoni Oliveres, que morí al mig del carrer i sense confessió al cap d’un quart d’hora de rebre el tret, sota la mirada del seu agressor, que carregava novament l’arma.

BANDOLERISME AL MASSÍS DE SANT LLORENÇ DEL MUNT







Encara que el fenomen del bandolerisme s’estengué gairebé arreu del Principat, hi hagué zones en les quals, per les seves particularitats geogràfiques, econòmiques o viàries, l’acció de les quadrilles era més freqüent. L’àrea de Sant Llorenç del Munt n’era una, ja que es tracta d’una zona abrupta, boscosa i plena d’abrics naturals, com ara coves i balmes, on era fàcil que els bandolers es poguessin refugiar. A més, a muntanya l’acció dels sometents i dels homes del virrei es feia més difícil. Per altra banda, en aquesta zona hi havia diversos hostals i masies aïllades que podien ésser assaltades fàcilment, i on també podien segrestar el propietari o hereu, per tal d’exigir un rescat a la família.
Els bandolers també es dirigien als masos per obligar els seus ocupants que els donessin de menjar, cosa que s’esdevenia molt sovint. Per això, hi ha masies que encara conserven torres de defensa, espitlleres i parts fortificades d’aquella època, com és el cas de Can Ustrell, de Sant Julià d’Altura; de l’Obac Vell, de Vacarisses; de la masia del Farell, de Mura, etc. Amb tot, el factor que va potenciar més la presència de bandolers en aquesta contrada va ser l’existència d’importants camins que comunicaven les ciutats i viles del rodal del massís, en especial el famós camí ral de Barcelona a Manresa, o del Coll del Daví, on els viatgers eren assaltats, i fins i tot assassinats, amb molta freqüència. Per això als pobles sovint s’hagueren d’organitzar i mobilitzar els sometents, en especial durant l’època de Perot Rocaguinarda, com és el cas de Terrassa, Sant Llorenç Savall i Matadepera el 1.610, quan el magistrat Pere Soler organitzà una partida d’homes armats per perseguir aquest famós bandoler. Cal destacar, però, que la violència no era cosa exclusiva dels bandolers, atès que l’animositat i la lleugeresa en l’ús de les armes es manifestaven sovint en qualsevol lloc i estrat social del país, especialment en el món rural, on l’escassetat dels medis de subsistència i un arrelat sentit d’autodefensa i de venjança feien que molts es prenguessin la justícia amb la seva pròpia mà.
A continuació es relacionen un seguit de notícies d’actes de bandolerisme i de violència delictiva que afectaren els habitants de la comarca durant la segona meitat del segle XVI i la primera del XVII.
Aquests fets tingueren per escenari l’àrea de les muntanyes de Sant Llorenç del Munt, l’Obac i els seus encontorns, i cal remarcar que només constitueixen una mostra de la realitat, atès que no han estat consultats ni molt menys exhaurits tots els expedients que es conserven en els diferents arxius de la zona, i amb el benentès que, per diferents causes, molta documentació s’ha perdut o ha estat destruïda en el transcurs dels segles, i que molts casos més ni tant sols foren denunciats per les víctimes. Així, doncs, talment com la punta d’un iceberg, que només mostra una part de la gran massa real de gel que amaga sota les aigües de l’oceà, aquest recull de notícies tan sols és una mostra representativa d’una realitat molt més gran. De la qual es dedueix que si tenim en compte que en aquella època la població de la zona, inclosa la ciutat de Terrassa, no ultrapassava les 5.000 ànimes, l’índex de delinqüència i el contacte de la gent amb fets violents devia ser molt alt. Alguns d’aquests casos, els més il·lustratius, han estat recreats, a tall d’exemples, en els següents apartats.

1564, 27 de maig.Els fills del mas de la Mata es presenten aquadrillats i armats amb pedrenyals a unes ballades sense llicència que se celebraven a la plaça de Mura.
El batlle, en Puig de la Balma, no en va fer cap cas, però el fet va ser denunciat al veguer de Manresa.

1570, 4 de maig.Pere Cortey, argenter de Barcelona, i altres viatgers que l’acompanyaren, foren assaltats per sis bandolers prop de la font del Lladre, en el camí ral de Coll de Daví. En la denúncia s’esmenten els Hostalets del Prat, la Barata i Sant Jaume de Vallhonesta.

1571, 8 de març.Una quadrilla de bandolers assalta uns traginers manresans prop del Coll de Daví. Aquests transportaven teixits de Gabriel Plandesans amb destinació a Barcelona.

1577, 28 de setembre.Arnau Galí és assassinat brutalment, segurament per bandolers, en el camí ral de Berga al seu pas pel bosc d’Estenalles. Aquest dia fou trobat estès al mig del camí, lligat de mans, degollat d’orella a orella i amb setze punyalades al cos. El cas fou denunciat per Jaume Peric, traginer de Mura que treballava pel senyor de Talamanca, el qual trobà el cos.

1579, 4 d’octubre.Martí Puig, de Mura, denuncia que ha estat amenaçat per Joan Blanc, que portava dos pedrenyals. Anteriorment, aquest havia estat pres i obligat a pagar una compensació per una denúncia presentada contra ell per en Puig al sotveguer de Manresa. En Blanc volia que en Puig li tornés els diners que el sotsveguer li havia fet pagar.

1583, 1 de novembre.Jaume Vinyés, pagès de Matadepera, denuncia que sis individus armats, fent-se passar per oficials del rei que volien fer un registre a la masia, resultaren ser bandolers, els quals l’amenaçaren i li robaren tots els objectes de valor de la casa.

1584, 31 de gener.Joan Sala, àlias Roca, teixidor de Mura, és amenaçat en un cartell de desafiament deixat a casa per Pere Oliva i el seu company Joan, en el que diuen haver promès fer un gran desastre en el terme de Mura.

1585, 2 d’agost.Miquel Pinagosa, traginer de Berga, degollà i precipità dins l’avenc dels Codolosos, al camí ral de Mura a la Barata, Valentí Llobet, mosso del rector de Mura. El motiu d’en Pinagosa que viatjava a València fou robar-li la mula.

1585, 24 de desembre.Jaume Aynar, porter reial de la ciutat de Barcelona, quan viatjava a Manresa i a altres llocs portant documents oficials, fou assaltat i agredit amb una daga per dos bandolers armats amb pedrenyals en el camí ral del Coll de Daví, prop de l’indret conegut pel nom de Mal Grau.

1590, 2 de novembre.És descobert el cos d’un home mort dins la balma dels Venedors, prop del camí Raló de Mura a la Barata. Es tracta d’un pelegrí de Matadepera que tornava de Sant Jaume de Galícia. Aquest assassinat segurament fou perpetrat per bandolers.

1591, 20 de març.Tres viatgers solsonins que venien de Barcelona foren assaltats pels bandolers en el Coll de Gipó, al camí ral de Coll de Daví. Poc abans, a l’hostal de la Barata, els havien advertit de la presència de bandolers en algun lloc del camí ral.

1592, 10 de febrer.Joan Mestre denuncia que vuit o nou anys enrere, en la cruïlla dels camins de Mura a Puigdoure i el que ve de Coll de Boix, fou aturat per tres homes, els quals, fent-se passar per oficials del rei, el retingueren i li prengueren el pedrenyal. La denúncia fou presentada tan tard perquè finalment havia trobat i identificat un dels lladres, un apotecari anomenat Comelles.

1595, 16 de maig.Jaume Sabater, traginer de Lloret, que anava a vendre peix a Manresa, caigué estimbat, juntament amb la càrrega i el matxo que la portava, des de dalt d’un estimbat del camí ral del Coll de Daví. La causa fou l’empenta d’un altre traginer que viatjava en direcció contraria, que volia desenganxar les sàrries dels dos matxos, que s’havien enredat en creuar-se. Aquest fugí sense ajudar Jaume Sabater, que sobrevisqué a la caiguda.

1595, 15 d’agost.Per motius desconeguts, Joan Gascó, mosso francès del mas Vilardell, de Sant Llorenç Savall, és agredit a cops de roc, a trets de pedrenyal i amb una daga per Jaume Rovira, un menor d’edat de Gallifa. Joan Gascó restà greument ferit.

1601, 15 de setembre.
Esteve Vidal, paraire de Castellterçol, és trobat mort a trets de pedrenyal prop de la masia del Soler, en el lloc conegut com la Coma dels Pèlecs, en el terme de Mura. Probablement fou mort per bandolers.

1605, 21 d’octubre.Un desconegut disparà una escopetada contra Jaume Trullàs, de Talamanca, Pregona; de Sant Llorenç Savall i Arnau, de Mura, mentre aquests ventaven blat a l’era del mas Soler, de Mura. Pregona resultà greument ferit.

1605, 24 d’octubre.Té lloc una violenta disputa entre els Dalmau i els Borrell de la vall de Mur per causa del pas de ramats per un camí.

1606, 5 d’octubre.Bernat Joanet, pastor francès de Salvador Puig de la Balma, de Mura, presenta una denúncia per haver estat apallissat i amenaçat de mort per uns desconeguts.

1607, 29 de desembre.Pau Ainer, pastor de la masia de Matarodona, denuncia que ha estat apallissat brutalment per Antoni Joan Mata, del mas de la Mata de Mura.

1609, 2 de desembre.Rocaguinarda i la seva quadrilla assalten la masia de Can Boada, situada en el camí ral de Terrassa a Rellinars i Vacarisses. Durant l’assalt és mort Montserrat Alavedra, pagès de Rellinars.

1610, 1 de gener.Guillem Balres, jornaler francès, mentre caçava per les vores del riu Ripoll, prop de les Arenes, rep una pedrenyalada al cap disparada per Joan Montvilar, pagès de la parròquia de Sant Julià d’Altura.

1610, 7 d’abril.Els membres de la Unió contra els bandolers de Sant Llorenç Savall paren una trampa contra els bandolers Joan Muntada i Bertran el Carnisser a l’hostal de Sant Llorenç Savall. En Joan Muntada resultà ferit en un braç d’un tret de pedrenyal, però finalment els dos bandolers aconseguiren fugir.

1610, 26 de juliol.Perot Rocaguinarda i tretze bandolers es fan donar de sopar a la masia del Soler, de Mura.

1610, 31 de juliol.Una dotzena de bandolers, entre els quals hi ha Joan Muntada, àlies lo minyó de Sant Llorenç Savall, de la quadrilla d’en Rocaguinarda, es presenten al mas de la Mata i es fan donar sopar darrere la capella de Sant Jaume de la Mata.

1610, novembre.Quatre bandolers armats amb pedrenyals curts es presenten de nit a la masia de l’Illa de les Arenes de Sant Feliu del Racó i es fan donar de sopar.

1611, 14 de febrer.Miquel Valls, de catorze anys, pastor de la masia de la Mata, de Mura, és assassinat prop del Montcau pels pastors de Can Pèlecs, de Matadepera. En el cas hi ha implicat un fill de la masia de Can Pèlecs.

1612, 23 de juny.Quatre bandolers es presenten a la masia del Soler, de Mura, i es fan donar menjar. Entre ells hi ha Joan Muntada, de la quadrilla d’en Rocaguinarda. En aquells dies en Soler era tancat a la presó de Manresa per causes desconegudes.

1612, 15 de juliol.Pere Creus, jornaler francès, presenta una denúncia per haver estat agredit i ferit greument pels trets de pedrenyal i els cops de sabre que li donaren cinc individus coberts amb capes de pastor. Un d’ells portava una barba falsa. El denunciant treballava al mas Cadafalc.

1613, 19 de gener.
Miquel Gènere, moliner, quan tornava del molí d’en Barba, de Castellar del Vallès, prop del Coll de Daví, fou assaltat per uns bandolers que tenien retinguda molta gent. Era la quadrilla del Sastre Domingo, el qual preguntava a tothom si un dels detinguts era un fill de la Barata, per tal de segrestar-lo i demanar un fort rescat.

1613, 9 de juny.
Maurici Llobet i un francès anomenat Joan, pastors del mas de la Mata, de Mura, es barallen al Coll de Boix pels resultats d’una partida de bitlles. En Llobet, restà amb l’orella partida d’un tall de daga.

1613, 2 de novembre.Jaume Vall, del mas de la Vall, de Mura, amb Joan Xammar i en Santlleir, troben un home degollat i amb molts trets al cos en el camí ral de Coll d’Estenalles.

1615, 18 d’octubre.La família Barata, de Matadepera, quan tornava de missa pel camí ral de Barcelona a Manresa, fou segrestada per la banda de Jeroni Ramona d’Avinyó. Els bandolers s’emportaren presos l’hereu i el seu germà, pels quals exigiren un elevat rescat a l’hostaler Barata.

1615, 22 d’octubre.La banda dels Avinyonesos es troba a la masia de la Vall, de Mura, la qual han ocupat. Mentrestant en Trucafort i la seva banda passen per la Barata, on es fan donar de menjar. Porten segrestat un tal Coll, de Cerdanyola. El mateix dia, la quadrilla dels Avinyonesos, formada per uns dotze bandolers s’enfronten amb la d’en Trucafort, que són uns trenta, pels volts del mas de la Vall.

1616, 23 de febrer.Tres viatgers terrassencs que anaven des del mercat de Caldes a Terrassa són perseguits en el terme de Castellar per sis bandolers. Entre ells hi ha Pere Perdiguer. Finalment, els deixen marxar i els donen un missatge per al notari terrassenc Pere Cruell, al qual han robat una càrrega de teixits en el Coll de Montcada.

1617.Uns individus, segurament bandolers, roben les joies de la masia de can Sallent, de Castellar del Vallès, després d’amenaçar la mestressa Marianna Sallent.

1617, 15 de març.Martí i Madrona Vila, del mas de la Vila, de Mura, declaren sobre l’assalt perpetrat contra el seu mas per cinc bandolers.

1620, 1 d’abril.Francesc Bover, polvorer de Castellar del Vallès, denuncia que hom li ha robat mig quintar de pólvora que tenia guardada en el molí d’en Barba.

1620, 20 d’abril.Una desena d’homes ataquen el notari terrassenc Pere Cruell i el seu fill a la riera de Rubí. El notari fou agredit amb daga i mort a trets. El fill resultà pràcticament il·lès.

1624, 25 de maig.La masia de Cadafalc fou assaltada i robada per bandolers armats amb pedrenyals quan tot just Miquel Cadafalc tornava de vendre blat al mercat de Sabadell. Aquests causaren destrosses a la casa i s’emportaren molta roba, joies i diners, fins i tot els dipositats en el bací de la Verge de Montserrat. També s’emportaren menjar i una dotzena de gallines.

1624, 21 d’octubre.Valentí Illa, pagès de les Arenes de Sant Feliu del Racó, i Pere Joan Agell, paraire de Sant Llorenç Savall, foren assaltats per un bandoler que portava la cara emmascarada i la roba girada del revés. Succeí entre Castellar del Vallès i Terrassa, en el camí ral de Barcelona. Valentí Illa aconseguí de fugir, però rebé un tret de pedrenyal a l’espatlla que el travessà de banda a banda.

1626, 15 d’abril.Quatre bandolers intenten assaltar la masia de Can Pèlecs, de Matadepera. Els crits de via fora de les dones de la casa els fan desistir.

1626, 7 de novembre.Una quadrilla de trenta bandolers assalta les masies del Gibert i de les Farreres de Rellinars. Entre altres coses, s’emporten els diners del bací de la Verge de Montserrat.

1629, 6 de febrer.La masia de Can Pobla, de Matadepera, és assaltada i robada per tres bandolers.

1629, 25 de desembre.Mentre se celebraven ballades a la plaça de Mura. Antoni Oliveres, pagès del poble, fou mort d’un tret de pedrenyal per Francesc Mata, del mas de la Mata. Fruitós Oller, de Talamanca, resultà ferit.

1632, 12 de juny.Tres bandolers assaltaren el mas del Carner de les Arenes, de Sant Feliu del Racó, quan només hi havia dues dones. Dos anaven descalços, i el tercer, amb la cara emmascarada. Un d’ells portava tres pedrenyals a la xarpa. S’emportaren armes, diners i roba.
Jaume Pèlecs, pagès de Castellar, disparà dues escopetades contra Bartomeu Carner davant les carnisseries de les Fàbregues de Castellar. En Carner resultà il·lès.

1638, 19 d’agost.Bartomeu Carner, pagès de Castellar, és assassinat d’un tret de pedrenyal per Joan Homet. Poques hores abans havien estat sopant plegats, amb més gent, a l’hostal de les Fàbregues de Castellar del Vallès.

1644, 15 de febrer.Valentí Illa, de les Arenes de Sant Feliu del Racó, agredeix amb una destral el traginer francès Joan Franch i el fereix greument al cap. L’agressió tingué lloc al peu del camí ral, davant la capella de Santa Maria de les Arenes. Mentre l’atacava, Illa digué: “Gavatx, tu em vols fer pagar el que no et dec..¡”.

1647, 7 d’octubre.Martí Bartres, Josep Oliveres i Josep Puigdoure, declaren sobre l’enfrontament a trets que hi hagué pels carrers de Mura entre Martí Escorcell i Francesc Bassillo, pagesos del mateix poble.

1656, 12 de febrer.Ramon Casajoana, de Rellinars, armat amb pedrenyals, robà sis porcs a Valentí Illa, pagès de les Arenes de Sant Feliu del Racó.





dimecres, 24 de desembre de 2008

LA BALMA DE LA MEL








De Santa Creu de Palou surt un camí forestal en direcció Mura que, en un punt de bifurcació, segueix, a la dreta, el torrent del sot de l’Infern. Al cap de pocs metres novament es bifurca: el camí de l’esquerra porta a la Balma de la Mel 525 m N 41º 40.988 E 1º 56.581. La balma és a gran altura i al costat esquerra del Sot del Matxo. Les abelles salvatges i emmagatzemen la mel; en algunes bones temporades, fins i tot es pot veure com regalima per les roques.

Coneixem un bonic conte que l’Anna Valldaura ens explica en el seu llibre Tradicions Religioses de Catalunya, publicat per l’Editorial Millà l’any 1.948. És Aquest:

Conten que un dia les abelles pujaren al cel per parlar amb nostre Senyor. Un cop davant d’Ell li digueren:
Pare i Criador nostre: els homes són molt dolents per a nosaltres, car ens fan malbé els bucs i ens prenen el fruit del nostre treball.
...Què voleu per a remei del mal que us fan els homes?
Més força en el fibló per a poder-nos venjar¡
Mala cosa això de la venjança¡ Déu no la vol pas¡ Mireu que això d’ésser venjatives no us escaurà gaire.
Res, volem venjar-nos de la cobdícia humana. I si ens ho concediu, Senyor, farem cera en tanta abundància que de dia i nit podran resplendir com una glòria tots els altars de les vostres esglésies.
El Senyor respongué a les queixoses abelles: Aneu-vos-en altra vegada a la terra, que ja us he fet mercè de la gràcia que demanàveu.... Només que jo també castigaré vostre esperit de venjança, sentiu?.
Joioses les abelles pel seu triomf i ben lluny d’imaginar quin fóra el càstig, volaren cap als seus camps, reprenent la seva feina amb més alè que mai per tal de recollir força cera.
No transcorregué gaire temps sense que es presentés ocasió de provar la força de la seva picada, i restaren ben contentes del mal que feien en l’home; però no havien paït l’alegria, quan veieren que anaven morint totes les abelles que havien fet ús del fibló. I era que el Senyor les havia condemnat a deixar el fibló a la ferida que feien, i en perdre el fibló també perdien la vida. Havien fet un mal guany, que mai més no es trauran de damunt.

Ja antigament i també encara ara, alguns pagesos d’aquesta contrada s’han dedicat a l’apicultura. Les plantes aromàtiques que neixen en aquesta contrada i l’existència de grans extensions de bosc han fet possible que en la majoria de les cases de pagès hi hagués escampats un bon nombre de ruscs o arnes, en els quals els corresponents eixams tenien cura d’emmagatzemar la seva mel. De totes maneres, la feina no es fa sola; els eixams necessiten les corresponents atencions, cosa que porta el seu treball a l’apicultor, i per aquesta raó no podem pas dir que “tot són flors i violes”.


diumenge, 7 de desembre de 2008

LA FONT DE CANELLES I ELS ERMITANETS PEL COLL DE LA CREUETA















Quasi com a comiat del que resta d’any, vaig pensar que la parella d’amics composta per en Pere Galí i la seva esposa Maria Lluïsa Sanarau, els faria il·lusió anar a veure uns indrets del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
Sigui dit de pas, al Pere poques coses li pots ensenyar, doncs és un gran coneixedor, no d’aquesta zona, si no que ho és, de quasi totes les contrades catalanes i per tant, s’hem fa difícil, trobar-li un lloc que mai hagi visitat.
Però bé, allò del destí. Aquest cop, ho he encertat.

Sortíem el diumenge dia 7 a les 9 del matí de Mura, les previsions pel que fa al temps, eren de temps emboirat, però la nostra sorpresa és, quan veiem que de moment l’Astre Rey està present en la nostre sortida, i que ens acompanyarà fins ben bé tocades les 11 del matí.
Enfilem el camí forestal que porta en direcció al Puig de la Balma arribats al encreuament que porta a la masia del Farell i Matarrodona, prenem aquest camí fins arribar al Coll de la Creueta 635 m N 41º 41.498 E 1º 57.166, on fem una aturada tècnica. Aquest coll està situat en el punt de confluència de les carenes de Coma de Bou i de Roca Picarda just en els límits llevantins del terme del Pont de Vilomara i Rocafort i penetrant en el de Mura. Just en aquest coll hi ha el creuament de l’antic camí Raló – diminutiu de ral- de Barcelona a Rocafort i el camí que de Mura mena a l’església de Santa Creu de Palou antigament sufragània de Mura.

En aquest collet transcorre la llegenda que recull l’any 1.923 l’erudit excursionista sabadellenc Joan Montllor i Pujal.

Conta la tradició que una dona va caure daltabaix de Roca Picarda, i quedà morta. I com que en aquell temps quan ocorria una mort així, de desgràcia i sens auxili de cap sagrament, se solia enterrar la víctima allà on millor els venia, la dissortada dona estimbada la colgaren en el collet, no deixant, però, de plantar una creueta a la terra que cobria el cos, per tal de recordar la seva ànima a la pietat dels vianants. D’això vingué que des de llavors fos anomenat el paratge per collet de la Creueta.

Per ésser Santa Creu de Palou sufragània de Mura, el vicari d’aquesta parròquia hi anava llavors cada diumenge a dir missa; més ja fa anys que hi va el vicari de Rocafort, perquè des d’aquest poble és millor i més curt el camí. I diu que el vicari de Mura, després del tràgic succés, quan passà el collet de la Creueta, anant a Santa Creu de Palou i tornant-ne, sentí una veu subterrània i misteriosa, la veu de la difunta allà enterrada que deia i repetia insistentment amb to d’imploració: Deu-me terra sagrada, per l’amor de Déu¡¡¡.

El vicari oí encara en altres camins la súplica emocionant i misteriosa; i llavors el senyor rector determinà exhumar el cadàver i donar-li sepultura al cementiri, car el no haver donat de bell antuvi terra sagrada al cos de la cristiana dona, feia espiritualment més dramàtica sa dissort.

Un esperit piadós, aleshores va gravar una creueta al canó de l’alzina més grossa del collet; i quan fou tallada, un altre marcà el sublim senyal a una alzina tendra, i així s’ha vingut fent i recordant la tradició esmentada i el nom del collet
.”

Continuem el camí en direcció al Farell deixant el Còdol Llarg N 41º 41.100 E 1º 56.161 a la nostre esquerra. A uns 872 m. a la dreta trobem una pista forestal que passa pel costat de la tina del Companyó, us recomano la seva visita.
A partir d’aquest punt, a cosa d’un quilòmetre dos-cents metres es troba un trencall a la dreta, que seguin uns cent metres porta fins a la Font de Canelles 477 m N 41º 41.291 E 1º 55.180.
Aquesta font està situada a migdia del Puiggil, en el punt de separació entre el terme del Pont de Vilomara i Rocafort i el de Mura. És digne de veure per la seva majestuositat.

Tornem enrera fins a trobar la pista principal i continuem per la dreta uns 223 m. fins a trobar un trencall a l’esquerra que fa molta pujada i un altre més a l’esquerra que va més planer, desprès de recorrer uns 400 m s’arriba a els Ermitanets 499 m N 41º 41.164 E 1º 54.808. Es tracta d’una antiga casa de pagès del terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort, avui en ruïnes, però en resten encara dues tines, que val la pena observar.

Desfem camí de nou per anar a trobar la pista principal i continuem un quilòmetre dos-cents metres fins a trobar un encreuament a la dreta, a cosa de 300 metres s’arriba a les Balmes Roges (podeu veure més informació en el relat LES TINES DE LES BALMES ROGES I DEL COMPANYÓ, (publicat el 5 de gener de 2008 ).

Continuem per la pista principal uns tres quilòmetres i dos-cents metres fins arribar a la Casa Nova de Sant Jaume 250 m N 41º 41.728 E 1º 53.513. Aquesta casa es troba quasi totalment enderrocada, i s’hi poden veure un nombrós grup d’antigues tines o cupots.
Continuant la pista i desprès d’uns dos quilòmetres s’arriba al Pont de Vilomara.
Aquí donem per acabada l’excursió i retornem a Mura per la carretera BV-1124, no sense abans desitjar-nos i desitjar-vos a tots vosaltres, un Bon Nadal i venturós 2009.



divendres, 5 de desembre de 2008

LA BASSA DE CAL ROCA



Aquestes fotografies pertanyen a la Bassa de Cal Roca, que està situada al costat esquerra de la carretera que porta de Mura a Rocafort, desprès de travessar el conjunt de cases anomenat Cal Biel.
Es troba situada en el paratge anomenat Plana del Mas Lleïr, i les seves coordenades corresponen a 417 m. N 41º 42.156 E 1º 57.600.

Si algú de vosaltres amics lectors, em podeu donar més referències sobre aquest lloc, us ho agrairé, doncs de moment no tinc més informació. Podeu enviar-me els vostres comentaris al correu:
murata35@gmail.com

LA FONT DEL TURU, ESTIMADA I DESCONEGUDA




El passat divendres 28 de novembre, la meva esposa Pilar i jo, vam decidir anar a la recerca de la Font del Turu.
Es tracta d’una de les fonts més conegudes per la gent de Mura, i a l’hora menys visitada en els últims anys.
Tenia a la mà, les coordenades que el company Quicu Tàpias Anton, publicava en la seva web, i que deien: WGS-84 41.7019242º N. / 1.9587507 E.
Transferides aquestes, a l’escala que jo acostumo a fer servir, corresponen a: WGS-84 N 41º 42.115 / E 1º 57.525.
Després de localitzar el punt assenyalat i donar una sèrie de voltes pel seu entorn, no ens va ser possible localitzar-la. Per tant no ens va quedar més remei, que tornar cap a casa i continuar la recerca un altre dia.

Aquest divendres dia 5 de novembre, després d’haver parlat amb una de les persones més expertes pel que fa al territori Muratá. Em refereixo a l’amic Jordi Perich. Em comentà que aquesta font, es troba situada més o menys sobre l’alçada de Can Biel, a uns dos-cents metres en direcció al Mas de la Vila, i que podré distingir-la, perquè té al seu costat una petita bassa d’aigua.
Amb aquestes indicacions, emprenem camí la Pilar i jo fins arribar a Can Biel, on aturem el nostre Suzuki al costat esquerra de la carretera.
Emprenen camí a peu, travessant la riera de Nespres, per ascendir per petits caminois plens d’una vegetació exuberant.
Salvats aquests petits entrebancs, arribem per fi a la Font del Turu.
Tinc de reconèixer que fa molt de temps que no s’utilitzen aquests camins, però val la pena esgarrapar-se, per poder assolir aquest lloc, i quedar-ne encisat.
Us recomano la visita.

A fi de que no tingueu dubte en com arribar-hi, us deixo les coordenades exactes del lloc: FONT DEL TURU 436 m. N 41º 42.035 E 1º 57.711.
Des d’aquí aprofito per informar al company Quicu, tingui a bé rectificar les dades en la seva web, per no confondre als futurs visitants, i agraint-li la seva gran tasca que fa en pro de la natura.

diumenge, 30 de novembre de 2008

MURA TALAMANCA I ROCAFORT TRES POBLES DE BONA SORT







"Mura, Talamanca i Rocafort tres pobles de mala mort" amb aquesta dita popular de procedència incerta i que ha passat de pares a fills, volem fer constar que al llarg de la història els tres pobles han estat d'alguna manera o altre vinculats.
Per cert, cada cop que ens diuen: "Ah¡ Ets de Mura... Mura, Talamanca i Rocafort tres pobles ..." i abans que puguin acabar els diem: "Tres pobles de la bona sort, ara hem canviat la dita". I és que pensem que avui dia som uns privilegiats de viure en un entorn com el que ara coneixereu.
MURA:
La primera menció en documents antics, com a poble o indret, és de l'any 954, fent-se una referència a "Valle Fermosa" (vall bonica) del terme de Néspola: com a indret en particular, pertanyent al gran terme originari del castell de Rocafort. El 972 es parla del riu o riera de Sant Martí (patró de l'església de Mura), sense cap altra referència més.
El nom de Mura el trobem per designar el castell l'any 978, com a Muredine, del llatí "muricinus", diminutiu de "murus", que vol dir "parets petites o merlets". D'aquí sembla que ve el nom: "el castell amb merlets". L'evolució del nom encara que amb els anys reculava i hi ha alguna variant, és ben documentada: Muredine (978), Mureden (978), Murede (1104 i 1113), Muredene (1156), Mureze (1224), Mure (1228), Mureno (1240), Muredine (1331) i finalment l'any 1.359 de dues maneres: Murea i Mura. Nom que a partir d'aquesta data sembla que ja queda fixat amb la forma actual.
El poble està situat en una vall, a 454 m. sobre el nivell del mar, en èpoques passades anomenada vall formosa. Envoltat de muntanyes, la més alta de totes el Montcau amb 1.053 m.
El poble es comença a formar al voltant de l'església constituint una sagrera. Documents del 1.088 així ho constaten. Tot i que es té coneixement, per les restes trobades en algunes coves, que des de temps prehistòrics les muntanyes de Sant Llorenç ja estaven habitades.
El castell de Mura, com tots els castells, en un principi era propietat dels comtes i comtes-reis catalans, que al llarg dels anys l'anaren cedint com a feu, el vengueren i el tornaren a comprar diverses vegades. El 978 apareix el primer document d'una venta del castell de Mura, que és comprat al comte Borrell, per uns tals Guifré i Riculf.
No es coneix quan es va abandonar, tot i que en la consueta que va fer mossèn Jaume Oller el 1.592 no consta que hi visqués ningú. Malgrat que del castell gairebé no en queda res, la família Cortadelles rebé el títol de comtes de Mura el 1.706, augmentat pel de marquesos el 1.707, títol que es rehabilita el 1.930.
L'església de Sant Martí de Mura, és d'estil romànic amb tres naus i absis. Abans del segle XI hi havia hagut una petita església pre-romànica d'una sola nau de la qual se'n conserven restes d'arcs d'estil mossàrab. A finals del segle XII s'hi afegi la segona nau i és a finals del segle XVII quan s'hi afegeix la tercera.
Abans de la construcció de la tercera nau, un terratrèmol al 1.437 obliga a fer una reconstrucció del temple, ja que s'esfondrà la volta central.
El campanar i el comunidor damunt l'absis central també és de les acaballes del segle XVII, s'hi representa l'adoració dels tres reis a l'infant Jesús. Els capitells de l'entrada representen la vida i la mort de Sant Martí de Tours. I els capitells de l'absis tenen dibuixos de fulles i altres motius geomètrics.
En el terme també hi ha altres capelles o esglésies com són: Sant Antoni de Pàdua, Sant Lleïr, Sant Jaume, Santa Margarida, Santa Creu de Palou, entre les més rellevants.
ROCAFORT:
Diverses són les teories de l'origen del nom. La primera referència al castell és del 932 com a Néspola. L'any 1.023 un document diu que el castell de Néspola també és conegut com a Rokaforte.
El primer nom amb què es va conèixer el castell de Rocafort i el seu terme: des del Llobregat (Pont de Vilomara) al Montcau (Mura), i potser també Talamanca. És documentat del 932, escrit "Nespola o Nespole" en diferents escrits antics, sobretot com a referència al terme del castell o la vall, i que avui encara és viu per designar el nom de la riera aigües amunt de Rocafort: riera de Néspres. El seu nom ve d'un antic arbre (Mespilus germanica) que molt probablement es conreava en aquesta zona, i que al segle XX per analogia amb la forma va donar nom als nespres que mengem (Eriobotrya japonica). El nesprer degué de dasaparèixer fa anys de la zona ja que els pagesos d'avui no el coneixen, tot i que recentment se n'han tornat a plantar en alguns horts i vinyes.
Però hem de recular a l'any 902 per trobar la designació més antiga de l'indret: sembla que o bé el castell o més probablement l'actual emplaçament del poble era conegut com a Palau de Vessa o d'Avessa (palau antigament tenia el sentit d'ermita o esglesiola).
Per una banda sembla que a partir de l'any 1.196 l'antic castell de Néspola ja només era conegut com a Rocafort (Rupeforti), en el sentit de castell gran o principal. Posteriorment també és citat com a Rocafort 81331) i Rocha Fort (1359).
Però també hi ha indicis que Rocafort té un origen àrab: "ar-ruq al-qafur": "el lloc despoblat o desert" que derivaria a Rocafort la teoria que l'origen del nom és degut a què el poble està assentat sobre un cingle de roca massissa, visible al vessant est.
Palau de Vessa és com surt anomenat antigament el lloc on s'assentaren l'església i el castell de Rocafort. Durant molts segles es digué Rocafort de Bages, el segle XX es produeixen diversos canvis de nom passant finalment el 1.982 al nom actual: El Pont de Vilomara i Rocafort.
Rocafort es troba situat a 423 m. d'alçada, els punts més alts del terme són la serra de la Coma d'en Bou (655m) i el Puig Gil (622m). No hi ha dades massa fiables de quan comença ha estar habitat, tot i que és de suposar que és a la mateixa època que el castell.
Aquest castell fa supossar que era de domini comtal. Primer dit Castell de Néspola, a meitat del segle X passa a mans de la família que s'anomena Rocafort. El patrimoni dels Rocafort va anar augmentant al llarg dels anys arribant a posseir uns set castells, amb el de Rocafort i tot (Clarà, Gallifa, Castelladral, Maldà, Callús i Matamargó). La nissaga dels Rocafort acaba aproximadament a finals del segle XIII, quan al 1.281 Humbert de Rocafort ven el castell a Pere de Sitjar. La vídua de Pere de Sitjar (nét de l'anterior Pere Sitjar) Guillemona Nerell deixa a la seva mort el 1.375 el domini de Rocafort al Monestir de Sant Benet del Bages.
El castell queda definitivament abandonat i destruït abans o durant la Guerra Civil de 1.462.
Fins ben entrat el segle XI l'església s'anomenava Santa Maria de Palacio de Veca (pronunciat: Vessa).
L'edifici actual de finals de l'època gòtica va ser edificat sobre un antic temple romànic, canviant l'orientació inicial.
Entre els segles XVI-XVII s'hi afegiren dues capelles. Al subsòl de la nau s'hi trobaren tombes pertanyents al segle XVII. També hi havia hagut un retaule barroc que va desaparèixer durant la guerra civil. També hi ha un sarcòfag-ossari d'en Pere de Sitjar, últim senyor laic del castell.
Al terme hi ha altres esglésies o capelles com són la de Sant Vicenç (al castell, avui desapareguda), la de Sant Pere d'Oristrell, la de Sant Romà de Roviralta, i la de Santa Magdalena del Pla.
TALAMANCA:
Mencionat ja l'any 967 amb la seva forma actual, encara que escrita en la grafia del català antic per designar el so "k": Talamancha.
Dues són les teories de l'origen del nom. La més versemblant dóna l'origen en un topònim àrab: "talc al-manqab": "el pendent o coster del camí". Si tenim en compte que el camí ral de Barcelona a Berga ha de ser molt antic, i que en passar per Talamanca, a la banda est, la muntanya és ben dreta fins arribar a la riera, podria ser ben escaient aquesta teoria.
La segona teoria dóna un origen preromànic, sense aclarir què voldria dir.
Té forma allargada es troba situat dalt d'una carena a 550 m. El seu punt més alt son els 689 m. prop del collet de Lligabosses. Les primeres notícies datades de població son del 1.365 tot i que alguns dels masos importants de la zona daten del segle XIII. Així mateix ha quedat demostrada l'existència d'un jaciment ibèric situat a un quilòmetre del nucli urbà actual.
El castell es construí com molts d'altres del Bages arran de la repoblació dels segles IX-X. Les primeres notícies documentades daten del 967. L'any 1.083 es verifica que el domini feudal era dels Cardona i més tard (no se sap com) passa al domini dels Talamanca. Sembla ser que durant la Guerra de Successió (segle XVIII) el castell queda gairebé destruït. I varen ser els Marquesos de Castellbell, senyors del castell en aquella època, qui acabada la guerra començaren a reconstruir-lo.
L'església es troba a prop del castell, apareix esmentada l'any 1.038. D'estil romànic, finals del segle XII, inicialment d'una sola nau en creu llatina i un absis semicircular. El segle XVIII és totalment reformada i passa a tenir tres naus encara que les dues del costat una mica més curtes que la central. A l'interior hi ha un sarcòfag d'estil gòtic pertanyent a un antic senyor del castell, Berenguer de Talamanca. El frontal de la porta principal està format per una arquivolta treballada amb dos capitells de decoració floral. Durant unes reformes dels anys 80 es trobaren fragments de sepulcres del segle XII encastats al paviment de davant del temple.

dimecres, 26 de novembre de 2008

UN TOMB PEL SOLSONÈS




MONTCLAR






SANT MARTÍ DE TENTELLATGE






SANT PERE DE GRAUDESCALES



















SANT ESTEVE D'OLIUS









PAMPA



SOLANES

Fa temps que la meva esposa i jo, teníem pendent una sortida conjunta amb uns dels nostres millors amics. Es tracta d’en Jordi Perich i la seva esposa Fina.
En Jordi és considerat un dels millors xefs, que avui en dia disposa la cuina catalana i juntament amb la seva esposa com a cap de sala, formen un tàndem excepcional. Tant sols teniu d’anar al restaurant Cal Carter a Mura hi podreu comprovar-ho personalment.
Pel qui no hi hagi estat mai, aquí us deixo l’adreça:
CAL CARTER Plaça Tomás Viver, 1 08278 – MURA 93 831 70 36

Aquest cop van ser ells els encarregats en dissenyar una ruta per la comarca del Solsonès. Jo no ho hagués fet millor.
El dimarts 25 de novembre de 2008 a dos quarts de deu del matí, sortíem de Mura tots quatre a bord del Range Rover d’en Jordi. Com aquestes sortides cal fer-les amb les panxes plenes, decidirem fer la nostra primera parada tècnica al restaurant Muntaner de Navarcles. L’esmorzar no cal dir que va ser de forquilla i ganivet, pa amb tomàquet i pernil, botifarra, etc.

Acabat aquest àpat, agafem la carretera en direcció Berga i ens desviem a Puig-Reig per continuar per la carretera que ens portarà a Casserres i d’aquí, al poble de Montclar 786 m. N 42º 01.096 E 1º 45.915. Aquest poble es un municipi de la comarca del Berguedà i està format pels nuclis de Montclar, el Casó i Torregassa.
Surt citat per primer cop en documents de l’any 1.117. L’any 1.240, Jaume I d’Aragó cedi Montclar a Pere de Breda, retornant a la Corona l’any 1.309.
L’església parroquial està dedicada a Sant Martí. És d’estil romànic i fou construïda en el segle XII. És de nau única amb absis. El campanar és de planta quadrada amb coberta a quatre aigües. En el seu interior es conserven dos retaules barrocs, així com un altre d’estil neoclàssic. L’edifici fou reformat per complert en la dècada de 1.970.

Un cop visitat el poble i l’església de Sant Martí de Montclar, ens dirigim cap al sector de Tentellatge i la Vall d’Ora per visitar l’església de Sant Martí de Tentellatge 787 m. N 42º 02.022 E 1º 40.766, que és esmentada ja l’any 839 com a Tintillagine, en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, i que esdevingué després sufragània de la de Sant Feliu. Es troba prop del collet de Correà, per on passa la carretera de Solsona a Berga, a la vora de la riera de Tentellatge, que neix a l’enclavament de Comesposades (terme de Montmajor) i desguassa a l’aigua d’Ora per l’esquerra, prop de Navès.

Continuem viatge a fi de dirigir-nos fins a Sant Pere de Graudescales 835 m. N 42º 06.128 E 1º 41.349. Es tracta d’una església romànica situada a la petita Valldora a la falda dels cingles de la serra de Busa, a la ribera d’Aigua d’Ora, solitària enmig d’un paratge de gran bellesa natural, al municipi de Navès. És l’únic edifici que resta d’un antic monestir de monjos benedictins.
És d’una sola nau, amb planta de creu llatina. La nau i el transsepte són coberts amb voltes de canó de mig punt, d’igual alçada i perpendiculars l’una amb l’altra. Al creuer, sobre els arcs de reforç, s’alça la cúpula damunt de trompes. El llevant de la nau és acabat amb un absis i als dos braços del transsepte hi ha les corresponents absidioles.
Té tres portals: un als peus de la nau i dos al transsepte, l’un al sud i l’altre al nord. Hi ha una finestra cruciforme a ponent i dues a l’absis major, asimètriques, l’una és al mig i l’altra a un costat. També tenen finestres les absidioles, els caps del transsepte i la nau, una a cada costat. Totes són de doble esqueixada i ampit horitzontal. Els absis presenten una decoració amb faixes d’arcuacions sense lesenes.
La cúpula, que exteriorment forma un cimbori vuitavat sobre un cos prismàtic de base quadrada corresponent a les trompes de dins, al cim té una obertura circular aixoplugada per un arc que sobresurt de la teulada.
El monestir va ser consagrat l’any 913 i a l’any 960 s’hi erigí el monestir dels benedictins. El temple actual, erigit cap al segle XII, tingué una vida curta.
La comunitat benedictina va decaure al segle XIII però fins a l’any 1.504 no hi va desaparèixer el culte. Cap al 1.680 s’ensorrà la part de ponent de la nau, cosa que va obligar a fer una paret prop del creuer per aïllar la part sinistrada de la que encara es trobava en bon estat. El retaule de Sant Pere fou traslladat a la parròquia de Busa. L’església quedà abandonada i gairebé en ruïna.
Als anys 60 es restaurà l’església i s’estudiaren les ruïnes del monestir. Als anys 80 hi hagué una nova restauració molt acurada, es van eliminar les restes de construccions annexes (el monestir) que enlletgien el conjunt i mig l’amagaven.

D’aquí ens dirigim fins a Sant Esteve d’Olius 563 m. N 42º 00.622 E 1º 33.852. Es tracta d’una església romànica de finals del segle XI situada al municipi d’Olius, al Solsonès. Destaca per la seva magnífica cripta.
El temple actual, dedicat a Sant Esteve, va ser consagrat l’any 1.079, a petició dels habitants del lloc i del comte d’Urgell, que passava temporades a Olius, on hi tenia un palau.
L’església de grans proporcions (36m x 10m), té una sola nau amb volta de canó, sostinguda per quatre arcs torals. A la part exterior de l’absis s’hi dibuixen arcuacions i lecenes.
Una cripta divideix l’espai interior. És la part més elegant i original de l’església. Te forma rectangular (10,4m x 6,28m), dividida per sis columnes que s’obren en forma de palmera.
Els seus arcs de mig punt i la volta d’aresta omplen l’espai d’intimitat i bellessa.
Totes aquestes singularitats situen l’església d’Olius com un dels monuments cabdals del romànic llombard de finals del segle XI.

Molt a prop trobem el cementiri, digne de ser visitat.
A l’any 1.915, es va encomanar la construcció d’un nou cementiri a l’arquitecte Bernardí Martorell, que havia rebut la influència modernista de Gaudí.
Es va construir en un espai de roques caigudes, voltades d’alzines. Es volia combinar les roques caigudes, símbol de la mort, amb les alzines de fulla sempre verda, símbol de la vida. Mort i vida, expressió d’un cementiri cristià.
L’entrada està formada per un arc parabòlic, còncau i convex, típicament gaudinià. A l’interior, les tombes estan excavades a les roques. Sobresurt una esvelta agulla cònica, símbol de la Resurrecció.
El cementiri d’Olius, ple de senzillesa i de fantasia, integrat en la naturalesa i en el paisatge del seu entorn, és un model únic de l’art funerari modernista català.

Al haver fet un suculent esmorzar, encara ens permetria fer l’última visita del dia, per tant acordarem arribar-nos fins a Pampa 740 m. N 42º 03.887 E 1º 22.223.
Pampa (en ocasions també escrit Pampe) és una entitat de població del municipi de Castellar de la Ribera que el 2.005 tenia censats 10 habitants. Situada a la banda més occidental del terme municipal, a l’entorn de les terres drenades pel barranc de Coscollola.
L’església parroquial, dedicada a Santa Margalida, es troba a la dreta de la rasa de Solanes, a 745 m d’altitud, a mitja costa vessant SE del Serrat de Pampa.
Actualment, però ja no és parròquia, car va ser annexada a la parròquia de Ceuró. La despoblació del territori (el lloc Pampa va quedar deshabitat el 1.960) ha comportat que, fins i tot, hagi deixat de ser lloc de culte dominical doncs aquest ha estat traslladat a l’església de la Mare de Déu de Çavila, també de la parròquia de Ceuró.
Aquesta església ja és esmentada l’any 839 en l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell amb el topònim Pampano, que etimològicament ve del llatí pampinu: fulla de la figuera. Hi ha documentació que la primitiva església va ser reconstruïda a final del segle XI. L’església actual que, a diferencia de les dues masies veïnes, es conserva en bon estat, no és pas l’esmentada del segle XI ja que va ser totalment reconstruïda al mateix lloc l’any 1.906.
No hi ha notícia que al lloc també s’hi aixequés un castell, com sol ser habitual als llocs on es troben les parròquies que es remunten a l’edat mitjana. No es probable que així fos perquè el que si que se sap amb certesa és que el lloc pertanyia al terme de castell d’Oliana. Si en canvi, sembla força probable que en algun lloc del seu territori hi hagués alguna torre destinada a salvaguardar la seguretat dels seus habitants.
Un dels seus fills il·lustres va se Bernat de Pampa, paborde de la catedral de Solsona, que va ser qui va contractar l’escultor Gilabert de Tolosa, autor de la imatge romànica de la Mare de Déu del Claustre, patrona de Solsona.

Sens han fet les quatre de la tarda sense donar-nos compte. Els budells comencen a rondinar. Tenim de fer un pensament.
En Jordi i la Fina proposant arribar-nos a dinar a Organyà. Fet que acceptem sense més discussió. Amb entesos com aquesta parella, qualsevol els hi porta la contrària.
En Jordi, sap molt bé on anar a dinar, i sempre és toc segur, us ho asseguro.
Per tant emprenem camí en direcció Organyà, però de cop i volta sens creua en el camí la masia rural de Solanes 786 m. N 42º 04.087 E 1º 22.764. No podem per més, que aturar-nos a fer-hi un cop d’ull.
Observem una masia majestuosa dedicada al turisme rural, i que a més disposa en el seu costat, d’una ermita romànica dedicada a Santa Maria.
Com que ja es fa tard, decidim continuar camí fins arribar a Organyà a on ens esperen per dinar.
Són les cinc de la tarda quan arribem al restaurant Cal Jesús 540 m. N 42º 12.669 E 1º 19.663.
Ah noi, no és “moc de pavo” aquest establiment.
La simpatia i cordialitat està a flor de pell, per part dels qui regenten aquest restaurant.
Tripa de bé, carxofes a la brasa, entrecots de bou, ceps, i moltes coses més.
Us recomano de tot cor, que si voleu menjar bé, no us perdeu aquest lloc.
Restaurant Cal Jesús, carretera d’Andorra ORGANYÀ Tel. 973 38 30 68.

Un cop feta la sobretaula corresponent, retornem tots sans i estalvis a la nostra Mura, donant gràcies a Déu, per la diada que hem passat en companyia d’aquesta gran parella que són, en Jordi i na Fina, i que ben aviat, podem tornar-nos a retrobar.

( la foto en blanc i negre és Sant Martí de Tentellatge l'any 1.925 ).