diumenge, 12 d’octubre del 2008

ENCONTORNS DE SANT MARTÍ DE TORRUELLA




















El Santuari de Joncadella 266 m. N 41º 45.946 E 1º 47.694 és format per dos edificis: l'Església i l'Hospederia destinada originàriament a l'acolliment de pelegrins. L'església és un edifici de planta rectangular d'una sola nau cobert a dues aigües i orientat a llevant i amb un presbiteri rectangular.
La façana principal és ben senzilla trencant la monotonia del parament un petit rosetó i un petit portal tipus romà, d'accés a l'església, de petites dimensions i d'estil neoclàssic, rematat per un frontó simple triangular de tipus entretallat, amb decoració de fretes quadrades, en grups de quatre, i on s'ubica una petxina (tipus de fornícula) que acull una figura escultòrica femenina que representa la Mare de Déu de Joncadella; portal amb pilastres decorades amb motius geomètrics i contrapilastres llises, amb fris decorat amb motius geomètrics. Porta bifol·liada de fusta, amb vidriera a la part superior de les fulles (4 vidres), i reforçada per una reixa de ferro colat. A pesar d'això, l'accés habitual a l'església es fa pel cantó de migdia mitjançant un cos adossat als peus de la nau a modes de porxo emmarcat per dues grans arcades que deixa pas a un portal romànic reaprofitat de l'església anterior. Es tracta d'un portal rodó amb doble rosca. L'interior de l'església es troba presidit per un cambril amb la imatge de la Mare de Déu de Joncadella, acompanyada als peus per dues figures masculines que representen el miracle des dos captius alliberats per la Mare de Déu.
Es tracta d'una nau única amb capelles obertes als laterals dedicades a diverses advocacions. L'edifici de l'hospederia es troba en part construït sobre l'antic cementiri de l'església. Es tracta d'una antiga construcció del període de l'església adossada al llevant i rehabilitada els últims anys com a restaurant.


Segons la tradició que repeteix el model de les llegendes de les Mare de Déus Trobades, en època de les invasions musulmanes els cristians varen amagar les seves imatges en llocs amagats, coves i refugis amb l'objectiu de protegir-les del saqueig sarraí. Quan aquests van ocupar de nou les seves terres moltes d'elles van ser retrobades de forma miraculosa. Així va ser com una pastora de bous de Castellnou de Bages qui va observar com cada dia a l'hora d'anar al bosc un dels seus bous s'estava agenollat en el lloc de la desconeguda coa que cobrien mates i joncs. Davant de la insistència de l'animal, apartà dites mates i joncs i descobrí la cova i d’entre d'ella la imatge de la Mare de Déu. Al costat de la cova on es va produir la troballa els cristians van aixecar una església per venerar el fet i aquesta es va convertir en Santuari marià. Al marge de les llegendes, el topònim Joncadella data ja del segle XI com a "ionchatella"i en efecte, fa referència a un indret amb abundants plantes d'aquest tipus. El lloc fou centre d'una important devoció mariana durant tota l'època medieval i moderna. Hem de tenir en compte que la majoria d'aquestes llegendes daten del segle XIV. La importància d'aquest santuari marià bé donat tant per la seva situació geogràfica, ben bé al centre del Pla de Bages, molt a prop de Manresa i molt ben comunicat (al costat de camí que anava de Manresa a Cardona) com per la categoria de la devoció, de tal manera que de tots els santuaris marians de la comarca del Bages, aquest era considerat el més important i d'una categoria superior als altres i entre totes les MaredeDeús, la de Joncadella era considerada la patrona del Bages i allà on es feien peregrinacions i cultes en les situacions més difícils. D'entre totes elles destaca especialment la tradició dels romiatges i peregrinacions realitzades en ocasions de sequeres i inclemències meteorològiques. Moltes d'elles es troben perfectament documentades com són les peregrinacions organitzades el 1438, el 1477, el 1502, el 1628 i algunes altres organitzades per entitats com la del 1877 i la del 1879 per l'Associació Reparadora de Pius IX. Lligades al Santuari de Joncadella i a la Mare de Déu es troben diverses llegendes i tradicions com la dels Captius de Joncadella o la de la curació dels herniats. Una altra de les manifestacions festives que tenien lloc a principis de segle al santuari, segons Josep Basora, és la cantada que una entitat anomenada "Els guerrers escaldats" de Manresa feia un dia a la primavera. Al costat d'on actualment es troba la font del santuari hi havia un pilar amb una pica gran de pedra als peus on es ficava el cap d'aquesta entitat i dirigia una coral formada per la resta dels membres que cantava. Aquesta entitat ha estat identificada com una entitat manresana que durant els anys vint i trenta actuava a Manresa amb caràcter lúdic i festiu. Es conserva vigent la tradició dels Goigos de la Mare de Déu de Joncadella que són cantats el dia de Pasqua i el dia de la Mare de Déu d'Agost després de la missa. Entre les virtuts que als goigos se li reconeixen a la Mare de Déu es troba la d'ajudar a les dones en el part i la de curar les criatures trencades, a més de la llegenda dels captius. El cambril de l'església és presidit per una imatge de la Mare de Déu de Joncadella del segle XVIII.


L'església de Santa Maria de Joncadella apareix esmentada l'any 1031, i posteriorment el 10444, encara que fins el 1218 no consta com a parròquia adscrita a la canònica de Santa Maria de Manresa. Resulta especialment difícil d'identificar aquesta església en aquests primers segles ja que la riera del seu nom antigament portava el del riu d'Or com el que passa per Santpedor. La despoblació del segle XIV reduí aquesta parròquia a la categoria de filial de Santpedor i quedà en un estat d'abandonament, ja que inclús el seu rector vivia a Manresa. En aquestes condicions no es d'estranyar que patís tot tipus d'expoliaments, com el que denuncia el 1591 Pere Vinyes, mosso de la casa Besora, quan denuncia el robatori d'una de les campanes de l'església, i el 1671 el robatori d'una caixa de diners. La forma que tenia aquesta església ens és totalment desconeguda ja que es va reconstruir per complert el 1748.
S'ha pogut conservar l'escriptura de contracte de construcció signada pels administradors de l'església i el mestre de cases Joan Esplugues. El preu de l'obra va ser de 1300 lliures i el projecte era obra de l'escultor-arquitecte Josep Sunyer. No se sap amb exactitud quan va ser acabada i decorada, però probablement ho va ser a principis del segle XIX, ja que el 1807 es fa un contracte per realitzar l'actual retaule de l'altar Major per part de Jaume Padró, escultor de Manresa, i el 1819 es pinten les parets i la nau. Fins el 1879 fou parròquia convertint-se aleshores en sufragànea de Santpedor i després de Sant Martí de Torruella. (AA.DD, 1984). La imatge de la Mare de Déu de Joncadella va ser reposada al monestir l'any 1949 després dels aconteixements de la Guerra Civil.


La Torre dels Moros 303 m. N 41º 46.574 E 1º 47.427 està formada per les restes de l'antiga fortificació del segle XIX, les restes d'una antiga plataforma quadrangular sobre la qual s'assenta la torre i el fossar que l'envolta. La torre pròpiament dita és un cos de planta quadrada del qual es conserva només el vessant de ponent. Construïda en mur de maçoneria amb pedra irregular amb les cantonades reforçades amb carreus ben tallats. Pot apreciar-se encara l'estructura originària de dos pisos separats amb una línia de carreus, encara que podia haver tingut algun altre pis més a sobre avui desaparegut. Al pis inferior es conserven encara les antigues espitlleres. Tota la torre s'assenta sobre una plataforma quadrangular molt més gran que sembla pertànyer a algun edifici més antic del qual encara poden apreciar-se algunes línies de carreus molt erosionats. Un fossar excavat al terreny envolta aquesta plataforma més antiga, possiblement medieval.


Encara que no aparegui a l'inventari de fortificacions i torres carlines que es va fer de la Comarca del Bages, és possible que al seu dia tingués també alguna funció militar com a torre de guaita i control, molt semblant a les que tindrien la Torre dels Soldats (Avinyó) o la Torre de la Guixola (Sant Salvador de Guardiola) de la mateixa tipologia i època.


L'origen real d'aquesta torre és el de ser simplement una torre de senyals òptiques. Data de mitjans del segle XIX, i com tantes altres torres del mateix estil fou construïda per al servei de transmissions o telègrafs òptics. Tots aquests edificis eren controlats més o menys directament per l'exèrcit i el seu manteniment suposava unes importants despeses. El fet de que tota la torre s'assenti sobre una plataforma molt més gran, de la qual es conserven unes línies de carreus molt erosionades, fa pensar en la possibilitat de l'existència d'una antiga torre medieval, les restes de la qual podrien haver estat aprofitades per construir la moderna torre. A més a més cal tenir en compte que el fossar existent envolta el perímetre d'aquesta plataforma, no de la moderna torre. A favor d'aquesta possibilitat d'afegir el fet de que aquest turó és conegut des de sempre com "el castell". La situació d'aquestes torres no era en cap cas aleatòria i s'ubicaven al marge de les principals vies de comunicació. L'existència d'aquesta torre podria estar lligada amb l'antic camí que unia Manresa i Cardona, que passava per Joncadella i després cap a Torruella, per anar més tard cap a Súria.


El
mas de les Cots 305 m. N 41º 46.838 E 1º 48.087 està format per un seguit de construccions adjacents de diferents èpoques. La casa pròpiament dita és de planta quadrangular amb coberta a dues aigües de teula. Consta de planta baixa on són ubicats els cellers i magatzems de la casa, pis principal adequat com a vivenda i golfes. La façana principal és orientada a migdia obrint-se al mig un portal adintellat que constitueix l'entrada principal de la casa. La construcció és feta en mur de maçoneria amb pedra irregular i arrebossat. Un conjunt de finestres i balcons amb la brisa i els brancals reforçats en totxana s'obren a la façana principal destacant especialment al pis de les golfes un finestral rematat amb una balustrada de ceràmica. L'interior de la casa conserva tres grans tines a les quals s'accedeix des del replà de l'escala principal. Dues tines més es troben adossades a la façana de ponent. Destaca del conjunt l'antiga sala menjador que encara conserva l'enrajolat original de principis del segle XX fins a l'alçada de mitja paret. Adossats a l'exterior de la casa pel seu cantó de llevant i donant la volta fins a ponent es conserven un conjunt de coberts de diferents èpoques formant un pati o era tancada davant de la façana principal de migdia. A principis del segle XX es va afegir al cantó de ponent i migdia un cos en totxana destinat a vivenda dels masovers.
Complerta el conjunt de Les Cots tres pous circulars propers a la casa conservant un d'ells restes d'un molí de vent.


La casa de les Cots conserva una barraca de vinya quadrada dins de la seva propietat. També es conserven com a restes de les antigues feines agrícoles: 1./ Una premsa de vi. 2./ Una màquina de ventar. La casa no conserva cap document ni fotografia antiga, però pel seu lligam amb el mas Soler podria trobar-se alguna referència dels antics propietaris en la documentació que es conserva en aquesta casa.


L'existència del mas Les Cots és documentada des del segle XIII com a propietat del monestir de Sant Benet de Bages. És així com el 1292 tenim notícia sobre Guillem de Cots que rendeix acte de vassallatge a l'administrador de dit monestir (AA.DD, 1984).
El 1307 en un document referent als límits d'una peça de terra torna a apareix el nom de Guillem de Cots de la parròquia de Sant Martí com a possible referència al mas. (AA.DD, 1984) . Una nova referència documental la tornem a trobar el 1318 quan Rania, originària de Callús, entra per núpcies al mas Cots rendint acte de vassallatge al monestir de Sant Benet (AA.DD, 1984). El mas Cots també és anomenat al fogatge fet el 1553 quan Francesc Cots és esmentat com habitant de la casa. (AA.DD, 1984).
Ja el 1598 Francesc Cots arrendava terres per a pastures a Francesc Soler (AA.DD,1984) i al llarg del segle XVII i XVIII la casa devia convertir-se en una de les més importants de la zona assimilant algunes altres cases de la vora com el Mas Soler. És així com a la documentació que es conserva a aquesta última casa, apareix anomenada com "El Soler de les Cots". La producció de vi i aiguardents devia ser una de les principals de la casa ja que a finals del segle XIX (1890-91) comptava amb 4 rabassaires i una extensió de 6 hectàrees plantades de vinya. La família Aloy, actuals propietaris del mas Soler havien estat parcers de Les Cots que finalment van acabar adquirint la seva propietat a finals del segle XIX. No es tenen dades de com van anar canviant els títols de propietat ni de com es van anar disgregant les antigues finques.
Al 1800 apareixen com a habitants de la casa la família Iglesias (AA.DD, 1984).
Finalment, la casa va ser venuda a finals dels anys 40 a l'empresa constructora Ribas i Paradell de Barcelona. La família Rovira, la va adquirir poc després, essent encara els actuals propietaris.