Petita església d'època romànica (segle XIII) d'àmbit rural amb dos períodes constructius clarament diferenciats, el primer dels quals d'estil pre-romànic. Actualment resulta un edifici d'una sola nau, amb planta rectangular i coberta exterior a dues aigües amb teula. La diferència entre la part pre-romànica (que ocupa la part de llevant) i l'ampliació romànica (que ocupa la part de ponent) ve marcada exteriorment per una diferència d'alçada en la teulada i un campanar d'espadanya que marca la diferència d'alçada de les dues teulades. Interiorment l'edifici es cobreix amb dues voltes unides per un arc toral de reforç. L'aspecte exterior és homogeni no sobresortint cap absis exteriorment. Destaca l'existència d'un petit campanar d'espadanya que sobresurt al mig de l'edifici entre el tram romànic i el pre-romànic.
El santuari pre-romànic presenta una planta de forma quadrangular, de 3 per 3 metres, a la seva part interior, i es troba cobert per una volta de falsa ferradura que arriba al seu punt més alt als 4.82 m, feta amb lloses disposades a plec de llibre. Al sostre encara s'hi poden observar les empremtes deixades per l'encanyissat de la mulassa. El santuari era il·luminat per dos petits finestrals, ubicats cadascun en un dels murs laterals, i esqueixats cap a l'interior. Cada un era calat en un sol carreu, presentant el de l'esquerra forma d'espitllera, i el de la dreta dos forats rectangulars. Ambdós presenten un petit arc de mig punt a la seva part interior. [SITJES X, 1977:105] Al segle XIII es duu a terme la construcció de l'església romànica aprofitant l'antic santuari, passant aquest a realitzar les funcions d'atri, i afegint-hi una nau rectangular. La unió d'aquests dos elements queda palesa per mitjà de la construcció d'un gran arc apuntat fet amb dovelles, que arrenca de dues impostes i sobre el qual s'obra una finestra de forma rectangular d'un únic encaix. Exteriorment, aquests dos períodes constructius queden clarament marcats pel campanar de paret que aprofitaria l'espai deixat per l'antic arc triomfal d'entrada al santuari, alçant-se amb dues grans obertures allargades al capdamunt. La nau és coberta amb filades de carreus molt ben treballats en volta apuntada. [AADD, 1984: 239] L'accés a l'edifici romànic devia realitzar-se originalment pel cantó de migdia on encara s'observen les restes del primitiu portal rematat a l'interior amb un arc de mig punt dovellat i a l'exterior amb dos petits arcs de mig punt. Al segle XVI es construí una masoveria adosada a migidia de l'església en la qual segons la tradició acostumaven a viure persones relacionades amb el culte a l'església, i segons informació oral per una monja deodata. Aquest fet li va valdre el nom a la casa de "La Mongia". La construcció d'aquesta casa, tapà la porta d'accés al temple, que llavors s'havia de fer des de dintre de la casa, i obligà a obrir un altre portal allindat a llevant del temple, a la zona pre-romànica, que encara s'utilitza i on es pot veure la llinda amb la data de 1694. Es creu que aquell mateix any, aprofitant l'obertura d'aquest portal, es capgirà el culte de l'església, movent l'altar a l'altre extrem (costat de ponent), on s'hi va col·locar el retaule del segle XVII. Interiorment la zona de l'antiga porta romànica va ser tapada amb la col·locació d'un altar dedicat a Sant Josep. Exteriorment l'edifici presenta com a aparell constructiu, grans blocs de pedra polida treballats amb una gran qualitat, i disposats perfectament ordenats en filades horitzontals. Aquest tret fa que exteriorment es visualitzin altre cop els dos moments constructius, ja que l'antic temple mostra filades poc equilibrades i un tall matusser en la forma dels carreus. Arquitectònicament l'any 1973 la parròquia, amb col·laboració de la gent de Fals, decidí arranjar el santuari començant a treure tot l'arrebossat de dins. L'any 1975 s'ensorrà la casa dels ermitans que estava en estat lamentable i que amagava l'antic portal romànic de migdia.
El santuari pre-romànic presenta una planta de forma quadrangular, de 3 per 3 metres, a la seva part interior, i es troba cobert per una volta de falsa ferradura que arriba al seu punt més alt als 4.82 m, feta amb lloses disposades a plec de llibre. Al sostre encara s'hi poden observar les empremtes deixades per l'encanyissat de la mulassa. El santuari era il·luminat per dos petits finestrals, ubicats cadascun en un dels murs laterals, i esqueixats cap a l'interior. Cada un era calat en un sol carreu, presentant el de l'esquerra forma d'espitllera, i el de la dreta dos forats rectangulars. Ambdós presenten un petit arc de mig punt a la seva part interior. [SITJES X, 1977:105] Al segle XIII es duu a terme la construcció de l'església romànica aprofitant l'antic santuari, passant aquest a realitzar les funcions d'atri, i afegint-hi una nau rectangular. La unió d'aquests dos elements queda palesa per mitjà de la construcció d'un gran arc apuntat fet amb dovelles, que arrenca de dues impostes i sobre el qual s'obra una finestra de forma rectangular d'un únic encaix. Exteriorment, aquests dos períodes constructius queden clarament marcats pel campanar de paret que aprofitaria l'espai deixat per l'antic arc triomfal d'entrada al santuari, alçant-se amb dues grans obertures allargades al capdamunt. La nau és coberta amb filades de carreus molt ben treballats en volta apuntada. [AADD, 1984: 239] L'accés a l'edifici romànic devia realitzar-se originalment pel cantó de migdia on encara s'observen les restes del primitiu portal rematat a l'interior amb un arc de mig punt dovellat i a l'exterior amb dos petits arcs de mig punt. Al segle XVI es construí una masoveria adosada a migidia de l'església en la qual segons la tradició acostumaven a viure persones relacionades amb el culte a l'església, i segons informació oral per una monja deodata. Aquest fet li va valdre el nom a la casa de "La Mongia". La construcció d'aquesta casa, tapà la porta d'accés al temple, que llavors s'havia de fer des de dintre de la casa, i obligà a obrir un altre portal allindat a llevant del temple, a la zona pre-romànica, que encara s'utilitza i on es pot veure la llinda amb la data de 1694. Es creu que aquell mateix any, aprofitant l'obertura d'aquest portal, es capgirà el culte de l'església, movent l'altar a l'altre extrem (costat de ponent), on s'hi va col·locar el retaule del segle XVII. Interiorment la zona de l'antiga porta romànica va ser tapada amb la col·locació d'un altar dedicat a Sant Josep. Exteriorment l'edifici presenta com a aparell constructiu, grans blocs de pedra polida treballats amb una gran qualitat, i disposats perfectament ordenats en filades horitzontals. Aquest tret fa que exteriorment es visualitzin altre cop els dos moments constructius, ja que l'antic temple mostra filades poc equilibrades i un tall matusser en la forma dels carreus. Arquitectònicament l'any 1973 la parròquia, amb col·laboració de la gent de Fals, decidí arranjar el santuari començant a treure tot l'arrebossat de dins. L'any 1975 s'ensorrà la casa dels ermitans que estava en estat lamentable i que amagava l'antic portal romànic de migdia.
L'església de Santa Maria del Grau de Fals 430 mts. 31T 392649 4622830 es troba assentada a la zona coneguda amb el nom de Raval del Grau, molt a prop del mas del Grauet o Grau, els propietaris del qual són els que avui en dia tenen cura de l'edifici.
L'església es trobava inclosa dins l'antic terme de Fals. La notícia més antiga que tenim del temple data de 1039, quan tant el lloc com l'església apareixien citats en el testament de la vescomtessa Engúncia de Cardona, propietària d'un alou a la zona del Grau. En aquest document ens parla de l'oratori de Santa Maria de Grau, el seu sagrer, i del mas de Santa Maria.[AA.DD., 1984:280] Gràcies a un llistat de les parròquies del bisbat de Vic, anterior al 1154, veiem que el santuari posseïa la categoria de parròquia. Això però no durà massa temps, ja que el procés de despoblació viscut al segle XIV provocà la pèrdua de la seva funció com a parròquia quedant unida a la de Sant Vicenç de Fals. Aquest desús provocà que l'església presentés l'any 1685 un estat de conservació deplorable que feu que el bisbe en prohibís el culte. Malgrat haver perdut la categoria de parròquia i haver quedat com a església sufragània de Fals, el cert és que la devoció popular dels habitats de Fals i el sentiment d'identitat comunitari ha continuat girant fins als nostres dies entorn a l'església del Grau, i no pas cap a la parròquia de Sant Vicenç de Fals. La consueta del rector Domingo Feliu de l'any 1764, feia menció a una bona colla de festivitats celebrades al Grau, moltes més que a la parroquial de Sant Vicenç. Segons ella, per nostra Senyora de la Purificació el rector havia de dir la missa a la capella del Grau. També feia la benedicció de les candeles, la Pentecosta, i tots els divendres desprès de Quaresma sortien processons des del Grau. [AA.DD; 2004-2005 nº9:71) Actualment encara, l'església del Grau és el marc de la majoria de les festivitats populars més arrelades de Fals, mentre que la parròquia de Sant Vicenç només acull les misses habituals i els enterraments. L'església de Fals és el marc de la celebració de la festa de la benedicció de la Candelera (2 de febrer), de la benedicció del Ram, i de l'aplec del Grau. D'altra banda també és el lloc triat per la majoria dels habitans de Fals per celebrar els seus casaments. L'edifici va ser objecte de reformes arquitectòniques per part de la Diputació de Barcelona durant la dècada del 1990.
L'església es trobava inclosa dins l'antic terme de Fals. La notícia més antiga que tenim del temple data de 1039, quan tant el lloc com l'església apareixien citats en el testament de la vescomtessa Engúncia de Cardona, propietària d'un alou a la zona del Grau. En aquest document ens parla de l'oratori de Santa Maria de Grau, el seu sagrer, i del mas de Santa Maria.[AA.DD., 1984:280] Gràcies a un llistat de les parròquies del bisbat de Vic, anterior al 1154, veiem que el santuari posseïa la categoria de parròquia. Això però no durà massa temps, ja que el procés de despoblació viscut al segle XIV provocà la pèrdua de la seva funció com a parròquia quedant unida a la de Sant Vicenç de Fals. Aquest desús provocà que l'església presentés l'any 1685 un estat de conservació deplorable que feu que el bisbe en prohibís el culte. Malgrat haver perdut la categoria de parròquia i haver quedat com a església sufragània de Fals, el cert és que la devoció popular dels habitats de Fals i el sentiment d'identitat comunitari ha continuat girant fins als nostres dies entorn a l'església del Grau, i no pas cap a la parròquia de Sant Vicenç de Fals. La consueta del rector Domingo Feliu de l'any 1764, feia menció a una bona colla de festivitats celebrades al Grau, moltes més que a la parroquial de Sant Vicenç. Segons ella, per nostra Senyora de la Purificació el rector havia de dir la missa a la capella del Grau. També feia la benedicció de les candeles, la Pentecosta, i tots els divendres desprès de Quaresma sortien processons des del Grau. [AA.DD; 2004-2005 nº9:71) Actualment encara, l'església del Grau és el marc de la majoria de les festivitats populars més arrelades de Fals, mentre que la parròquia de Sant Vicenç només acull les misses habituals i els enterraments. L'església de Fals és el marc de la celebració de la festa de la benedicció de la Candelera (2 de febrer), de la benedicció del Ram, i de l'aplec del Grau. D'altra banda també és el lloc triat per la majoria dels habitans de Fals per celebrar els seus casaments. L'edifici va ser objecte de reformes arquitectòniques per part de la Diputació de Barcelona durant la dècada del 1990.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada