dissabte, 9 de juliol del 2011

SANTA MARIA DEL CASTELL DE GÓSOL






Fora del poble de Gósol, en un turó immediat, hi ha les ruïnes de l'antiga església parroquial, que havia estat la del castell (Santa Maria del Castell de Gósol) 1476 mts. 31T 389487 4676612.

Era de grans dimensions i tenia una sola nau, curiosament orientada al NE i la façana al SE, sense absis i coberta amb volta de mig punt, molt austera. Al costat de la nau s'alça un robust campanar de torre, de planta quadrada, que segons sembla es devia tractar d'una torre defensiva del castell, la qual posteriorment devia ser sobrealçada per tal de ser utilitzada com a campanar de l'església.
S'en conserva una imatge romànica de la Mare de Déu, actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya. És una talla de fusta policromada que data del segle XII, romànica, que representa la Mare de Déu asseguda en un tron i amb el fill a la falda.


Aquesta església, és esmentada ja l'any 839 en l'acte de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell. L'any 1273 Galceran de Pinós otorga a Gósol la Carta de Franqueses i passa a ser una vila fortificada. En la primera Guerra Carlina la vila va ser objecte d'un setge de les tropes carlines que van cremar varies cases de la vall.

Una escala interior ens permet pujar fins a la part superior des d'on podem contemplar la magnífica vista del poble fortificat i els punts més extrems de la vall. Des de dalt de la torre de vigilància es pot contemplar tota la vall rodejada, al Nord per la serra de Cadí, a l'Est pel Pedraforca, al Sud la serra d'Ensija, a l'Oest la serra del Verd i les Costasses.

Les ruïnes de l'antic castell de Gósol permeten veure l'estructura d'un típic poble de muntanya del segle XIII: els carrers, les cases i part de la muralla que encara es conserva dreta.

dijous, 7 de juliol del 2011

CASTELL DE SALDES
















La primera referència documental la tenim compresa entre els anys 1068 i 1095, quan Galceran, fill de Sicardis prestà jurament de fidelitat a Guillem Ramon, comte de Cerdanya. Posteriorment entre els anys 1109 i 1117 es tornà a fer el mateix sagrament, aquesta vegada va ésser amb el comte Bernat Guillem; quan aquest darrer finà, passà a Ramon Berenguer III, comte de Barcelona.
L’any 1165, n’eren senyors d’aquest castell en Galceran i Berenguera de Pinós, es creu que en aquesta època n’eren els castlans la família Saldes.
Entre els anys 1162 i 1196, Galceran de Pinós jurà fidelitat al rei Alfons “el Cast”, per aquest castell i d’altres. El succeí el seu fill homònim que l’any 1279 arrendà durant cinc anys els rèdits de Saldes.
L’any 1294, Galceran de Pinós i la seva dona Berenguera, varen ratificar a Jaume Martí, de Bagà, la batllia i el terme d’aquest castell. Un any més tard va ésser nomenat R. De Vallespirans com a governador d’aquest territori.
L’any 1296, Galceran de Pinós donà a Jaume Digo, de Bagà, aquest castell amb la condició que hi fes estada permanent amb la seva família.
Entre 1306 i 1316, aquest castell junt amb el de Bagà, Gavarrós i Gósol varen estar ocupats per les forces del rei Jaume II que estaven en guerra amb Pere I Galceran de Pinós. Quan aquest darrer finà, es produí una controvèrsia respecte de si calia retre homenatge al rei pels castells de Gósol, l’Espà, Saldes i Querforadat; els juristes sentenciaren a favor dels Pinós ja que els tenien en propi alou, i no pas enfeudats pel rei.
L’any 1324, morí el donzell Bernat de Gósol, que posseïa aquest castell entre d’altres en feu, pel baró de Pinós. El succeí la seva filla Violant que prengué la investidura de mà d’en P. De Santa Eulàlia.
L’any 1326, els homes de Gresolet varen estar penyorats perquè no havien acudit al so que havia estat emès des del castell de Saldes.
L’any 1344, el baró de Pinós arrendà aquest castell per 85 lliures.
L’any 1357, Ramon Fortuny va ser nomenat batlle de saldes per Pere III Galceran de Pinós.
L’any 1370 es varen fer obres al castell, principalment a la residència del senyor.
En el fogatjament de 1365-1370 comptava amb 58 focs, també es troba inclosa aquí la parròquia de Turbaus. En el fogatjament de 1381, s’assigna al castell de Saldes, 36 focs.
L’any 1383, Bernat I Galceran de Pinós, heretà del seu germà Pere aquest castell i jurà de guardar els privilegis de Saldes.
L’any 1484, durant la revolta dels remences, aquest castell estigué en perill de ser pres pels pagesos.
Al segle XVII, aquest castell pertanyia al duc d’Alba.
El castell de Saldes 1261 mts. 31T 395983 4676487 feia molta enveja als moros, que el van voltar per tot arreu i es van posar al cap de fer-se'l seu, costés el que costés. El setge va durar mesos i anys, i va arribar un moment que els qui defensaven el castell no van disposar de la força suficient per a defensar-lo i va decidir abandonar-lo.
Una nit molt fosca, en què era impossible de veure res, van obrir les portes del castell i, muntats en cavalls, els defensors van emprendre camí avall. Per tal de desorientar els moros, els defensors van camviar la direcció de les ferradures dels cavalls, de manera que semblava que entressin al castell en comptes de sortir-ne. Quan ja eren molt enllà, els va semblar que pel darrera seu i vers el castell es veia com una claror molt forta; es van girar i van veure dalt del cel i damunt mateix del castell una gran creu de foc que brillava i centellejava.
Els fugitius van restar parats i van creure que allò era un avís del Cel perquè no abandonessin el castell, que la providència divina els empararia. Van girar gropa i van tornar cap al castell; abans, però, van desferrar els cavalls i els van posar les ferradures del dret.
A l'endemà els moros, que estaven una mica atordits pel signe lluminós que la nit abans havien vist sortir dalt del cel, van veure per tots els voltants del castell un gran nombre de petjades de cavall, totes disposades en direcció al castell. Van creure que els assejats havien rebut un gran reforç que els devia haver arribat de manera providencial i que aquell signe de la creu en el cel en devia ser el senyal. I, convençuts que ells no podien res contra el voler del Cel, van abandonar l'empresa i se’n van anar cames ajudeu-me per por de rebre un gran atac.
Font: Pedraforca Màgic.

dimecres, 29 de juny del 2011

DEIXALLES A LES TINES DE LES SOLANES











Apreciat Sr. Cecilio Rodriguez Martín,
Com Batlle del municipi del Pont de Vilomara, i responsable del paratge de les Tines de les Solanes, no pot permetre que aquest entorn es trobi en aquestes condicions, com pot comprovar en aquestes fotografies fetes el dia 29 de juny de 2011.
Tots sabem que la cultura d’aquest país, anomenat Catalunya i també Espanya, cada cop més, es troba en un estat de decadència.
Si entre tots, no posem fre en aquesta lluita, mal anirem.
Es lamentable que les institucions, i quan dic institucions, em refereixo als Ajuntaments, Diputacions i Generalitat de Catalunya, no facin res per aturar el vandalisme i la manca de civisme.
Jo em pregunto com volen promocionar aquestes contrades, si ni tant sols son capaços de controlar el medi ambient.
Sincerament crec, que tots els politics, siguin del color que siguin, no estan a les altures de governar el país.
Si no son capaços d’actuar amb mà dura, val més que es dediquin a altres menesters.
La societat, els agrairà la seva dimissió.
Visc a Catalunya, com molt bé diu el Sr. Montilla.

divendres, 10 de juny del 2011

ROQUES I ERMITES DE MONTSERRAT















Les roques de Montserrat tenen una llarga història. Es van formar a partir d'antics fragments de roques (sediments) transportats per rius i torrents fins al fons tropical, que es va assecar molts milions d'anys abans del naixement del primer ésser humà.
Va caldre molt de temps perquè aquests sediments, sortissin novament a la superficie convertits en les roques sedimentàries, però la història geològica no s'atura: el destí de cada bocí de la muntanya es troba al fons del Mar Mediterràni, on el reciclatge continuarà.

En els conglomerats (pedra pinyolenca) hi ha evidències de la seva formació: s'observen diferents capes superposades que correspondrien a successives avingudes torrencials de fang i roques transportades caòticament fins al mar quan plovia intensament, formant el delta de Montserrat.
Aquest mar va ocupar el centre de Catalunya bona part de l'Eocè fins fa aproximadament 35 milions d'any. Després el mar es va assecar, però els rius hi van continuar acumulant sediments fins a tenir-ne més de 1.000 m de gruix a principis de l'Oligocè, fa uns 30 milions d'anys.

Cada avinguda torrencial aportava més i més sediments que colgaven els més antics al fons del mar. Per efecte de la pressió de milions de tones i de l'escalfament de l'interior de la Terra, aquests fragments de roques enterrats (principalment graves i còdols) van perdre aigua, es van compactar i cimentar fins convertir-se en roca (conglomerats).

Fa aproximadament entre 30 i 23 milions d'anys, les mateixes forces de l'interior de la Terra que formaven els Pirineus van aixecar, mitjançant plecs i falles, les roques del fons de l'antic mar. Aleshores l'erosió de l'aigua, el gel i el vent van començar a deixar al descobert els conglomerats "acabats de formar".
Durant el Miocè Mitjà, fa entre 16 i 11 milions d'anys aproximadament, es va desenvolupar una xarxa atapeïda de fractures que va ajudar a qué l'erosió perfilés el curiós relleu de Montserrat.

ERMITA DE SANT JOAN: 1010 mts. 31T 402279 4604579
Aquesta ermita fou construïda al costat de la dedicada a Sant Onofre aprofitant una balma. Ja existia a l'època de l'abat Pedro de Burgos (1512-1536). Es considerava l'ermita més ben orientada de totes, amb bones vistes i estàncies espaioses. Tenia dues cisternes. Es diu que des d'aquesta ermita, en dies clars, es poden veure les illes de Mallorca i Menorca. Per les seves condicions fou un lloc on es retiraven alguns abats del monestir de Montserrat.

El rei Felip III d'Espanya dinà en aquesta ermita el dia 10 de juliol de 1599.
L'ermita fou destruïda a l'any 1812 durant la guerra del francès i es reconstruí parcialment el 1858.

A inicis del segle XX s'edificà un restaurant al damunt de les restes de l'ermita. L'enderroc d'aquest equipament permeté recuperar l'antiga ermita. El nom de l'ermita evoca a Sant Joan Baptista, asceta que vivia i batejava al costat del riu Jordà i és considerat el precursor de Jesús.

ERMITA DE SANT ONOFRE: 1034 mts. 31T 402250 4604623
El topònim de l'ermita evoca a Sant Onofre, anacoreta que visqué durant setanta anys al desert el segle V a la zona de l'Àbsia Menor.

L'ermita fou construïda dins d'una gran balma al costat de l'ermita de Sant Joan Baptista a la qual estava unida, primer per un pas i, un cop anul·lat aquest, per una petita finestra. S'accedia a l'ermita per un pont des d'una escala que era la prolongació de l'escala de Jacob provinent de l'ermita de Santa Magdalena.
L'ermita de Sant Onofre tenia vàries estàncies de sostre baix: una cambra, una capella, una cuina, un vestíbul i dues cisternes.
Es creu que aquesta ermita fou construïda a l'època de l'abat Cisneros (1499-1510), l'abat Pedro de Burgos (1512-1536) la cita en els seus escrits.



divendres, 27 de maig del 2011

PONT MEDIEVAL DE GIRONELLA







El Pont Medieval de Gironella 455 mts. 31T 407412 4654068 conegut com a Pont Vell, uneix les dues ribes del riu Llobregat on està situat el poble. És format per diversos ulls, dels quals tan sols se'n conserven dos de medievals; el major i un de més petit. La resta dels ulls foren afegits al llarg dels anys. Cal destacar que una escala permet l'accés a la roca on s'assenten diversos pilars que sostenen aquest viaducte gironellenc.

Si bé es fa difícil datar tots els afegits que ha anat rebent el pont al llarg del temps, és fàcil conèixer quan es començà a construir. Un document ens certifica que el pont ja estava en construcció cap a l'any 1389, segons sembla, promogut pels barons de Pinós.

Podem constatar que l'estructura d'aquest pont gòtic és sigular però no massa complexa. La particular disposició damunt el riu contrasta amb la senzillesa de les seves formes, dels seus arcs i pilars. Tan sols consta d'ampit o barana i d'una calçada empedrada, així com també conserva algunes opes, espais quadrats on es ficaven els troncs per formar bastides. No obstant això, li manquen els tan característics "apartaders", necessaris per a regular la circulació de gent i de carros per enmig del pont.

A pocs metres del pont i abans de trobar la resclosa, s'hi ha construït un guèiser que expulsa aigua a força altura, i que acaba de completar l'ambient pintoresc d'aquesta zona del riu Llobregat pel seu pas per Gironella.